El 16 de juny de 2019, Ursula von der Leyen va ser escollida com a Presidenta de la Comissió Europea. Entre les pautes polítiques que va presentar en vull destacar la següent:

“Utilitzaré al màxim la flexibilitat permesa dins del Pacte d’estabilitat i creixement. Això ens ajudarà a assolir una posició fiscal més favorable al creixement a la zona de l’euro mantenint la responsabilitat fiscal.”

És un bon moment, doncs, per fer-ne una revisió crítica en clau catalana ja que, mentre no siguem estat, (i fins i tot quan ho siguem), és molt important que les administracions subestatals siguin tingudes en compte durant en l’elaboració de les polítiques europees. I és que la Unió Europea (UE) només té sentit des de la governança multinivell i desenvolupant a fons el principi de subsidiarietat.

Crec que val la pena analitzar el Pacte d’Estabilitat des d’una doble perspectiva. D’una banda, el pacte per se, tal i com es va definir entre els socis europeus, i, d’altra banda, cal tenir en compte com el govern espanyol està aplicant la normativa europea a totes les institucions que formen part d’aquest Estat. I podem assegurar que cap de les dues ens és favorable a dia d’avui.

Una dècada després de l’esclat de la crisi de l’euro ha passat prou temps per avaluar el seu impacte en la governança econòmica de la UE. Tal i com es pot deduir de les paraules de la Presidenta de la Comissió, el Pacte es caracteritza per ser massa rígid i complex i, per tant, ha estat poc eficaç.

I és que a falta d’una política fiscal unificada a l’entorn de la Unió Monetària Europea, la política fiscal de cada país s’hauria de poder utilitzar per actuar de forma contraciclica davant d’una crisi que redueixi l’activitat econòmica i els nivells d’ocupació. Per poder recuperar també, tal com vaig recordar fa una setmana al Cercle d’Infraestructures, uns nivells d’inversió pública que es mantenen a uns nivells clarament insuficients per garantir la sostenibilitat del nostre creixement. Tanmateix, el Pacte d’estabilitat i creixement fixa límits màxims al dèficit i l’endeutament públic dels països signants, limitant la discrecionalitat en política fiscal de cada Estat Membre per fer front a les crisis econòmiques. És per això que no són poques les veus autoritzades que critiquen la rigidesa del Pacte.

Per exemple, els autors Herr, Priewe i Watt a “Still time to save the Euro: A new agenda for growth and jobs with a focus on the euro area’s four largest countries.” ho resumeixen de la següent manera “Els membres de la zona de l’euro estan profundament dividits en la manera de resoldre aquests problemes. Alguns defensen regles més flexibles i millors instruments d’estabilització i de compartir riscos a nivell de la zona de l’euro, com ara mecanismes pressupostaris comuns (o fins i tot unió fiscal) per donar suport països en problemes. D’altres voldrien veure normes més dures i incentius més intensos per induir polítiques prudents a nivell nacional, tot i que rebutjaven qualsevol tipus de compartició de risc addicional. Una banda voldria descartar la reestructuració del deute sobirà com una eina per superar les crisis profundes de deute, mentre que l’altra argumenta que la disciplina del mercat és indispensable per a la responsabilitat fiscal i, finalment, per a l’estabilitat financera. L’aparent irreconciliació d’aquestes posicions ha produït un punt mort en la reforma de la zona de l’euro.” I, és que la realitat i les necessitats europees encara continuen essent molt diverses.

Tal i com el defineix l’economista Jean Pisani-Ferry “El Pacte d’estabilitat i creixement es com l’emperador nu. Gairebé tothom pot veure les mancances de les normes fiscals de la UE, però pocs s’atreveixen a assenyalar-les.”

Aquest mateix economista pertany a un grup de treball per presentar propostes de reforma, com ell mateix escriu a l’article, i menciona que “La majoria d’aquestes propostes posaran menys èmfasi en l’estimació dels dèficits pressupostaris ajustats cíclicament als Estats membres (un càlcul notablement difícil) i se centraran en el seguiment del creixement de la despesa pública.” Així doncs, sembla ser que l’objectiu de la Presidenta de la Comissió d’introduir mecanismes de flexibilitat al Pacte d’Estabilitat i creixement no serà fàcil d’acomplir, tot i que sí que és molt desitjable.

D’altra banda, si analitzem el Pacte d’Estabilitat des de la perspectiva sobre com el govern espanyol ha traslladat els objectius de dèficit i deute a la resta d’institucions, crec que hem de ser molt crítics. Al costat de la rigidesa del pacte s’hi suma la discrecionalitat del govern espanyol.

I és que el repartiment dels objectius aprovats d’estabilitat pressupostària per nivells de govern és molt injust pel conjunt de governs autonòmics com venim denunciant des de fa molts anys. Tenint en compte que els serveis públics vinculats a benestar i cohesió social els prestem bàsicament les comunitats autònomes i els municipis (a excepció de les pensions), no pot ser que sigui l’Administració Central la que conservi sempre més del 70 per cent del dèficit permès i el 84 per cent de mitjana. És en aquest context que crec que és especialment meritori que el Govern assolís el compliment d’aquests objectius el 2018, un assoliment important per tal de poder gaudir de major sobirania econòmica i no dependre dels mecanismes de finançament del govern espanyol com són el FLA i el Fons de Facilitat Financera.

La necessitat d’una política més contracíclica es veu encara més reforçada per les exigències d’aquest començament de segle. Si ens creiem que estem davant d’un estat d’emergència climàtica, si ens creiem la necessitat d’inversió que apunten la Xina i França de 100.000 milions d’euros anuals per part dels països desenvolupats per combatre el canvi climàtic, si creiem que Europa ha de ser un actor d’aquesta lluita i canvi cap a un model de desenvolupament més sostenible…és realment sostenible l’actual Pacte d’Estabilitat?