Sempre he pensat que l’estiu és un bon moment per aprendre coses. Poder comptar amb uns quants dies en els que no hem de seguir les nostres rutines diàries ens deixa temps per descobrir noves realitats, ja sigui a través de la lectura, de converses pendents o de conèixer persones amb vides molt diferents a la nostra. Aquests dies tinc la sort de passar-los a casa dels meus sogres, a Italva, una petita població de l’interior de l’Estat de Rio de Janeiro (Brasil). I és en aquest context que vam tenir ocasió d’anar a fer un cafè a casa del pastor Gerbson, el pastor de l’església baptista de la localitat, i de la seva dona Edilane. Una visita que, com a agnòstic, encarava amb una barreja de curiositat i prevenció. L‘església baptista, segons m’explica el pastor, és una branca del protestantisme evangèlic, una orientació que està guanyant força pes al Brasil en detriment a l’església catòlica. A diferència d’altres confessions evangèliques, als pastors de l’església baptista se’ls exigeix una formació universitària en teologia per poder exercir i tenen una tradició força democràtica a l’hora de decidir els afers de la comunitat: a l’hora de gestionar els seus recursos, de decidir quin és el pastor seleccionat per portar l’església… De fet, sovint força més democràtica que a l’hora de gestionar les seves institucions. A més, en el cas del pastor Gerbson, manté una volguda distància amb la política que personalment em tranquilitza tenint en compte els suports que ha rebut el president Jair Bolsonaro de destacats líders de l’església evangèlica.

El que més em va impressionar d’aquest cafè però fou compartir-lo amb la Raquel, una dona molt agradable de 45 anys que treballa, entre altres coses, ajudant a la família Gerbson amb les tasques domèstiques. A petició dels presents, la Raquel em fa la confiança d’explicar-me com ha estat la seva vida i acabo sentint una admiració incondicional per la força de voluntat i la determinació d’aquesta dona. La Raquel ha passat gairebé tota la seva vida a un barri de São Paulo conegut popularment com a Cracolandia, que descriu de manera bastant gràfica què s’hi pot trobar i l’ambient que s’hi viu. Adicta al crack durant molts anys, ens explica que ella mai va arribar a robar, però que si que feia de tot per arribar a aconseguir una dosi. Es prostituia en condicions deplorables, i això la va convertir en una víctima fàcil d’abusos reiterats. La droga va determinar fins a tal punt la seva voluntat que va provocar que perdés el contacte amb dos dels tres fills, el seu únic vincle familiar.

El canvi a la vida de la Raquel va venir fa 7 anys de la mà del seu fill Lucas. En Lucas, que llavors tenia 10 anys, va néixer i fou criat per la seva mare al mateix barri. La salut de la seva mare va arribar a ser tan precària (va arribar a pesar 28 kg) que va decidir portar-la a una veïna que prestava ajut a persones que estaven en situació d’extrema dificultat per a que es pogués recuperar. Va ser un canvi fonamental per poder començar a refer la seva vida. Després de ser ben alimentada amb el seu fill i poder-se dutxar després de 6 mesos, la Raquel va iniciar un programa de desintoxicació i reinserció gestionat per l’església baptista que li permetia continuar estant amb el seu fill. És a partir d’aquest programa – anomenat sonho de mãe – que aconsegueix començar a treballar en tasques domèstiques a casa de la família Gerbson i d’altres membres de l’església d’Italva.

La Raquel no ha tingut un camí gens fàcil: ni per guanyar-se la confiança de la comunitat ni per superar les seves addiccions ni per aprendre i adoptar uns nous hàbits. Parla del seu passat amb una naturalitat sorpenent: “és part del meu procés de recuperació” afirma. Està especialment orgullosa del seu fill Lucas, qui amb 17 anys està a punt d’iniciar els estudis universitaris. Malgrat tot, no tot és fàcil ni està superat. Els seus ulls s’entelen quan parla dels seus altres dos fills amb els qui no té contacte. Una filla no sap on és ja que fou donada en adopció i un altre fill fins ara no ha volgut saber res d’ella. “Estic pagant el preu de les meves decisions” ens comenta amb una franquesa i solemnitat que em deixa sense paraules. Excepte aquests moments, la seva cara transmet optimisme i alegria. La Raquel és conscient que ha comptat amb oportunitats que no tothom té, o que no tothom sap o pot aprofitar.

El testimoni de la Raquel m’obre una perspectiva de Brasil, dels seus contrastos, del rol de l’església i del paper que hi té la política que no tenia, i que tinc ocasió de comentar també amb el pastor Gerbson i la seva dona Edilane. En primer lloc, però, el seu testimoni em recorda la situació d’absolut privilegi en la que vivim i l’obligació moral que tenim de proveir d’oportunitats a tothom, així com d’aprofitar les oportunitats que ens dóna la vida sense excuses. I per altra banda, juntament amb altres converses que he tingut aquests dies, em descobreix un Brasil que de forma molt majoritària fa molt de temps que ha retirat la confiança en la política institucional com una palanca de canvi i transformació social. Aquest espai en molts casos els ocupa l’església, que és l’espai a través del qual molts brasilers se senten partícips de la seva comunitat. No és casual, doncs, que la població confii molt més en l’església que en els seus polítics electes (entre les dades que he pogut trobar, són especialment reveladores la d’aquesta enquesta feta fa dos anys, i que demostra que a diferència del que podríem pensar des d’una òptica occidental, tampoc és un fenomen generacional).

Malgrat tot, des de la modèstia que m’obliga el no tenir un coneixement profund de la seva realitat, crec que Brasil necessita tornar a confiar en la política com una eina de servei públic, comunitari i de transformació. Dignificar la política recuperant un espai que mai hauria d’haver abandonat. Crec que Brasil ha de tornar a creure que una política honesta no només és possible sinó que és imprescindible per prosperar com a societat. Li comento al pastor que també penso que Brasil necessita recuperar l’autoestima i deixar d’atribuir a la “cultura brasilera” fenòmens socialment nocius com la corrupció generalitzada o la picaresca. La cultura d’un país, així com les seves tradicions, per sort evolucionen. I la qualitat de les democràcies i les seves institucions les defensem i les construim amb el nostre dia a dia. A Brasil, però també a casa nostra.