El temps i la tranquilitat que donen els primers dies de descans estival m’han fet decidir a escriure sobre un dels temes que ha estat objecte de debat els últims dies: el turisme i la mal anomenada turismofòbia. Tinc la sensació que no estem abordant el debat de manera adequada, ni com a ciutat ni com a país. I si no som capaços d’alliberar-nos de certs prejudicis o prendre una mirada una mica més llarga que la de la batalla política diària, difícilment ho farem mai. 

És realment important el turisme per la nostra economia?

Segons dades de l’Observatori de Turisme de la Generalitat, la despesa turística de l’any 2016 a Catalunya va ser de 20.829,5 MEUR – un 83% de la qual efectuada per turistes de fora de l’Estat espanyol -. Les més de 80.000 empreses turístiques del país facturen si fa o no fa el mateix que les tres empreses amb més facturació a Catalunya sumades. El sector ocupa a més de 400.000 persones, el 12,6% del total d’ocupats a Catalunya – la meitat de la població activa a la ciutat de Barcelona – amb una taxa de temporalitat quatre punts per sobre de la mitjana del conjunt de l’economia catalana.

I és… massa important?

El turisme representa al voltant del 12% del PIB català. Si ho comparem amb la resta de països de l’OCDE (gràfic), aquest és un pes força excepcional, fins i tot per sobre el pes al conjunt de l’Estat i d’altres estats mediterranis.

Una de les primeres interpretacions que se’n deriva d’aquest gràfic és considerar que el pes del turisme a Catalunya (12% del PIB i 12,6% de l’ocupació) com a excessiu. En tot cas aquestes xifres són fruit d’una posició geogràfica privilegiada, d’un clima excel·lent i de l’èxit de Barcelona com una de les capitals europees i internacionals amb més atractiu en els últims vint anys.
Més que considerar si el pes econòmic del turisme és o no excessiu el que crec que és més rellevant és preguntar-nos com en podem treure partit per facilitar un patró de creixement més equilibrat. La política econòmica d’un país s’assembla més a un transatlàntic que a una llanxa: els canvis de rumb són lents i s’han de treballar a mig i a llarg termini. Aprofitar la demanda turística per internacionalitzar encara més el nostre cada vegada més ric sector agroalimentari, prioritzar les polítiques de promoció turística que fomentin un major equilibri territorial, treure partit de l’atractiu de Barcelona per generar clústers emprenedors – Barcelona Tech City n’és un molt bon exemple en l’àmbit digital -, o aprofitar el potencial dels salons organitzats per la Fira de Barcelona per dinamitzar la indústria local són només alguns dels exemples de com es pot aprofitar la força tractora del turisme per facilitar aquest patró de creixement més equilibrat. Promoure aquest canvi amb (i no contra) la força del turisme.
Existeix la turismofòbia?
Dubto que ningú amb dos dits de front pugui ser contrari al turisme com a concepte. No fa falta creure’s el potencial transformador que acabo de mencionar, només cal tenir interès per conèixer i visitar altres cultures o paratges. De la mateixa manera que ens agrada fer-ho a nosaltres, ens hauria d’agradar que estessin interessats en venir a casa nostra. El problema no és que hi hagi una fòbia al turisme, sinó un rebuig a les derivades de bona part del model turístic actual. 
Bona part de l’explicació d’aquest malestar potser es troba en la distribució i la incidència d’aquests 20.829,5 MEUR de despesa turística que s’efectuà a Catalunya el 2016, que representa ni més ni menys que el 17,2% del consum de les llars catalanes d’aquest mateix any. Aquesta demanda addicional que suposa el turisme, per bé que ajuda a sustentar la nostra economia, també suposa una pressió afegida sobre els preus. Especialment tenint en compte que la capacitat adquisitiva mitjana del turista es troba per sobre la mitjana de la dels catalans. El problema és que, per contra, si analitzem l’evolució de la retribució dels llocs de treball que genera el sector constatem que està més aviat estancada: el primer trimestre del 2015, per exemple, el cost salarial per hora d’un treballador del sector turístic era superior (12,1 euros) a la del primer trimestre d’enguany (11,8 euros). No només cal tenir en compte l’estancament, sinó que es troba entre els sectors que actualment ofereix un salari més baix!
El problema s’aguditza més quan aquesta demanda turística està més concentrada geogràficament i incideix sobre béns escassos o limitats. És per aquest motiu que on es noten especialment els efectes del turisme és en el preu de l’habitatge a Barcelona. 
Si el salari del treballador del sector turístic està estancat, en canvi el preu dels lloguers per m2 a Barcelona (taula) segueixen creixent: si el primer trimestre del 2015 el preu mitjà del lloguer per m2 era d’11,1 euros, el primer trimestre del 2017 ja era de 13 euros. L’activitat turística genera llocs de treball que cada vegada tenen menys capacitat de pagar el preu dels lloguers a Barcelona. És cert que el turisme no és l’únic factor que determina els preus dels lloguers a Barcelona – recomano aquest article d’Ivan Aguilar com a mostra – però si que està condicionant la demanda al mercat de compra i de lloguer.
Un turisme més sostenible
Sense pretendre oferir un catàleg de propostes exhaustives ni definitives, apunto algunes línies de treball per fer que el nostre turisme contribueixi a un model de creixement més sostenible:
1. Política salarial. Per tal de reduir aquest desequilibri és indispensable incidir sobre l’evolució dels salaris del sector turístic. Té sentit generar un model de creixement que expulsa els seus propis treballadors? Algú del sector pot pensar que una revalorització salarial perjudica la competitivitat del sector. Com a resposta hauríem de preguntar-nos si ens interessa perseguir la competitivitat que es fonamenti únicament en costos salarials. Una de les condicions per millorar la sostenibilitat del sector és precisament revaloritzar els salaris al sector turístic, tal i com apunta l’economista Miquel Puig.
2. Diversificació d’oferta. Per tal d’aconseguir que les rendes turístiques tinguin una distribució més equitativa no només cal incidir en les polítiques salarials sinó també en qui participa en l’oferta – i per tant, en els guanys -. L’actual procés de digitalització porta implícit un procés de desintermediació que pot suposar una nova oportunitat per molts emprenedors i pimes del país – valgui com a exemple les jornades Gate to the Future celebrades l’any passat a Artà (Mallorca) -.  En aquest sentit, regular les llars compartides (home sharing) en habitatge habitual com a oferta turística no professional seria un pas importantíssim en aquesta direcció.
3. Polítiques d’habitatge. Una de les mesures indispensables per evitar el procés de gentrificació és garantir la segregació de part de l’oferta en règim de lloguer social, assequible per bona part dels barcelonins i barcelonines i que no estigui afectat per la pressió de la demanda turística a la que està sotmesa el conjunt del parc immobiliari. Pel que fa a Barcelona, tenint en compte l’actual oferta del Consorci d’Habitatge de Barcelona, l’acord que recentment ha signat l’Ajuntament per construir 2.200 habitatges de lloguer social amb cofinançament del Banc Europeu d’Inversions és una bona notícia, tot i que encara estiguem molt lluny de l’oferta que seria desitjable.
4. Segmentació de preus públics. Una bona manera de compensar les externalitats negatives que genera el turisme – en termes d’ocupació d’espai públic i d’ús de serveis públics, per exemple – són els impostos turístics. Recentment, el Govern de la Generalitat ha actualitzat l’impost sobre les estades en establiments turístics per gravar les estades sense pernoctació dels creueristes, entre d’altres. Personalment crec que aquest és un bon instrument per gestionar els fluxos turísitics a municipis altament densificats, on encara hi ha un marge substancial per l’increment si fem un cop d’ull al gravamen que s’està aplicant a altres destinacions europees. Si volem atraure un turisme de baixa elasticitat preu – que no sigui únicament sensible als increments de preu – no ens hauria de fer por. Per altra banda,  també és cert que no seria bo aplicar el mateix gravamen a tot el país ja que tenim destinacions turístiques força diferenciades. És per aquest motiu que em semblaria més que raonable que aquest impost comptés amb un tram local el gravamen del qual el pogués fixar el municipi en funció de la seva política com a destinació turística.
Amb caràcter més general, hauríem de començar a aplicar una política de preus públics – en transport públic, oferta cultural i de lleure, etc – que segmenti la demanda turística (per ocasionalitat) de la local (per habitualitat). Si una cosa crec que no ens podem permetre i no té cap mena de sentit és que cap euro públic serveixi per subvencionar el consum turístic. 
Etiquetes: