Repassant l’Informe Mensual de la Caixa d’aquest mes de maig descobreixo un article amb un títol suggerent d’Àlex Ruiz titulat ‘Temps de crisi, oportunitat de reforma econòmica?’. L’article cita un interessant estudi de l’OCDE que analitza 20 casos de reformes estructurals en diversos països, que sosté que els mercats laborals de productes i serveis són més proclius de ser reformats en temps de crisi econòmica com l’actual. Sembla de lògica que les reformes en profunditat siguin més fàcilment aplicables i acceptables quan s’evidencia una necessitat de canvi.

Ara bé, l’article també destaca la importància del com es s’implementen aquestes reformes per tal que tinguin un èxit. Per una banda, que responguin a un clar mandat electoral i que, preferentment, s’abordin als inicis de legislatura. En segon lloc, es constata que l’adopció de reformes estructurals requereixen terminis llargs. Com a exemple, la reforma del sistema de pensions francès, que va durar més d’un any precedits de dos anys de treball previ.
Les reformes proposades pel Govern ZP no segueixen cap d’aquestes receptes. Temeritat o inconsciència? Sense necessitat d’entrar en l’efecte redistributiu de les reformes – fet que ha indignat l’opinió pública pel contrast amb els ‘causants’ de la situació actual – plantejar reformes de gran abast sense garantir un ampli consens polític i social no només es pot considerar una actitud política suïcida sinó que les converteixen en inacceptables. Tots som capaços d’entendre que toca assumir ajustos importants per superar la situació actual, però és imprescindible que siguin percebuts com a necessaris i positius pel manteniment del nostre Estat del Benestar i la millora del nostre sistema de govern. Si es treballen més hores, o es cobra una pensió més baixa o els funcionaris cobren menys ha de ser per alguna cosa més que per equilibrar els pressupostos públics.