Ahir a la nit vaig tenir ocasió per passejar-me per l’acampada de Plaça de Catalunya i de parlar amb diversos companys sobre el que està passant: les seves causes, els seus efectes i tot el lògic interès que genera a la gent ‘preocupada per alguna cosa’.

Vaig notar que molta de la gent que s’hi concentrava estava emocionada pel fet d’estar fent política per primera vegada. Potser de manera molt primitiva i ingènua, però per primera vegada s’hi sentien involucrats com mai abans ho havien estat en cap altre projecte col·lectiu – partit, organització, sindicat, etc. -. I això, per aquest sol fet, ja és una bona notícia.

Comparteixo els dubtes raonables dels qui no saben com acabarà cristal·litzant tot plegat: si serà una foguerada difícil de canalitzar cap a moviments transformadors d’una realitat que no ens agrada o bé s’intentarà manipular barroerament per algú. Però no crec que sigui motiu suficient per no considerar positivament que, en la mesura que trenca l’ordre i els esquemes mentals establerts, ens obliga a repensar moltes coses.

Reconec que aquest fenomen em genera molts sentiments contradictoris. Un d’ells és considerar injusta la temptació que se’n deriva de posar tots els polítics ‘al mateix sac’. Els qui creiem que la política actual encara és una eina útil a través de les quals es poden canviar les coses és normal que això ens faci ràbia. També cal, a la vegada, ser honestos i autocrítics. No, tots no som iguals. Hi ha molta gent de molts partits que ens hem mostrat disconformes amb molts aspectes de la realitat que ens envolta. Però si no hem estat prou exitosos per canviar-la a través del sistema actual hem estat prou autoexigents per a cercar altres formes de treball i de democràcia? Tenim una ocasió per sumar-nos a la indignació i , fins i tot – no avui – per poder reclamar el vot però també, per fer una mica d’autoavaluació. Jo, personalment, ho aprofitaré.