Aquest dijous se celebra la segona cimera sobre el Pacte Fiscal. No s’està allargant tot plegat un pèl massa? Vaig tenir la sort – malgrat el malaguanyat final, fou un privilegi – de poder donar un cop de mà a les persones que en el seu moment negociaren el títol de finançament que s’incorporà a l’Estatut que el Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de l’any 2005. S’hi posà molta il·lusió i s’hi invertiren molts esforços a aconseguir un acord àmpliament majoritari al Parlament de Catalunya. I es fou, per part de molts, molt generós. En certa manera s’arribà a un text tipus ‘Constitució Espanyola’: s’hi podia sentir còmode tant algú que defensés el concert com qui considerés més adequat mantenir-se dins del règim comú. Malauradament, a diferència de la Constitució Espanyola, l’Estatut del 2005 es va negociar en un Parlament de Catalunya que prou feines té per preservar la sobirania reconeguda per la pròpia Constitució. I aquesta feble sobirania, així com una encara més feble unitat mantinguda pels principals partits catalans, explica en bona part un final lamentable. Potser per això, els qui vam viure-ho de més a prop som especialment escèptics. 
Per a que no se m’acusi de catastrofista, posem-nos en el millor dels escenaris des d’una perspectiva de país. Imaginem que s’assoleix un ampli acord al Parlament a través de l’estratègia ‘constitucional’ esmentada o bé amb aquests acords de ‘geometria variable’ que sembla que promourà CiU. Un cop haguem celebrat aquest ‘èxit’ començarà la negociació amb Madrid. Qualsevol persona que tingui mínimes nocions o intuïció política estarà d’acord amb mi que poden passar dues coses a Madrid: l’escenari A o l’escenari B. L’escenari A és que, essent coherents amb el que ja ens han recordat diversos dels seus líders en l’últim any, el Govern del PP es negui a negociar. L’escenari B és que aprovin un pacte fiscal tant descafeïnat que suposi pràcticament una continuïtat respecte el model de LOFCA vigent. Ja en coneixem els resultats no?
Amb aquest escenaris, algú podria preguntar-se: ‘què hi fan doncs a la cimera si tots deuen compartir, amb matisos, el mateix diagnòstic?‘. Des de la perspectiva d’un independentista participar a la cimera hauria de tenir com a mínim dos avantatges. El primer és ajudar a convèncer a tots aquells descreguts que pensen que l’encaix a Espanya encara és possible. A molts ens sembla que ja està més que demostrat. Però vinga, som-hi altra vegada! Una nova ocasió per denunciar l’espoli fiscal al qual estem sotmesos. La segona és treballar el consens començar a dotar-nos unilateralment d’estructures d’Estat. És a dir, començar a construir una estructura que capaciti a la Generalitat per a recaptar, liquidar, gestionar i inspeccionar tots els impostos. Garantir la primera avantatge a priori és difícil. Però la segona depèn de la voluntat del nostre Govern. Té suficients suports parlamentaris per fer-ho. Aviam si així en un futur podem evitar que situacions com aquestes es tornin a repetir i no tornem a deixar sols els catalans que han decidit dir prou – tècnicament justificable, políticament lamentable -. Seria una bona manera per poder explicar-ho a tots els que ja estem convençuts que la solució passa per l’Estat propi… i a molta gent que ho està passant molt malament, que no pot esperar un any i que no entendria que fan els polítics catalans ‘una altra vegada perdent el temps amb acords que no arriben enlloc‘.