Pedro Solbes ha mantingut impassiblement el tipus davant de les queixes que venien dels partits catalans. El Ministre va mantenir una actitud entre una ferma calma de qui sap que té el partit guanyat i la provocació sorda de qui vol generar conflicte i crispació entre les files de l’adversari. Solbes no és un home de tarannà especialment fatxenda i no em sembla el perfil de polític a qui li agradi provocar gratuïtament, per tant m’inclino a pensar que és força conscient de que el seu immobilisme és dinamita pel fràgil front català i per l’estabilitat del Govern.

Em fa molta mandra passar una setmana més observant el previsible sainet de la reacció catalana: estirades de cabells, ampuloses declaracions de principis i desafiaments al Govern espanyol de dubtosa credibilitat. Unes posicions que, per dignitat patriòtica, suposo que es mantindran fins l’11 de setembre. Si els catalans tenim algun problema, precisament és un problema de credibilitat. Quan tens menys credibilitat pública que el teu adversari (i aquest ho sap!), la negociació és molt dura. La crisi econòmica que tenim a sobre tampoc ajuda a situar qüestions del ‘fet nacional català’ – que és del racó d’on no hem aconseguit treure el problema del finançament – als primers llocs de l’agenda de desenes de milers de catalanes i catalans amb un panorama laboral complex. Ens hem fet un fart de vincular finançament a política social però us asseguro que l’inconscient col·lectiu català – si existeix – no ho ha assumit. I l’inconscient, en definitiva, és el que compta.

No es tracta, només, d’un cas d’abús de poder del Govern Espanyol. El poder l’exerceix qui pot, no qui vol. Recordem com amb el Govern del PP s’intentava exercir el poder però a Catalunya sempre van tenir un rebuig força majoritari. El del PP era un abús de poder innocent que, fins i tot, feia gràcia i que ens servia per convertir els molins de vent en gegants en les nostres habituals lluites quixotesques – hi ha qui diu que el Quixot era d’origen català… -. Aquest és un abús de poder molt més silenciós i més perillós.

El passat dimecres un polític de pragmatisme felí, davant d’una de les meves dissertacions, em va espetar un ‘i com es fa això Castellanos?’. Bona pregunta, incòmode pels qui ens sentim còmodes en el tereny del raonament teòric. Doncs jo crec que el primer pas és deixar de ser una societat i una classe política reactiva. Estar menys pendents de Madrid pel que fa als seus gestos i valoracions. De moment en depenem financerament, però és igualment greu si ells es fan el simpàtic o no. Cal indignar-se cada vegada que els espanyols exerceixen d’espanyols ? Perdoneu-me però això és d’estúpids. Que ho facin en tot cas els qui encara creuen amb l’Espanya plural. Aquest és un camí lent però segur cap a la maduresa nacional.

Disculpeu-me la grandiloqüència però, si fóssim creïbles, és l’hora d’un gest de dignitat. No totes les CCAA van acceptar el nou sistema de finançament del 2001. És legalment factible que Catalunya no acceptés el nou model que s’acordi el 2008 ? Algú podrà garantir que el nou sistema generarà més recursos que l’actualització de les variables (augment de població bàsicament) de l’actual sistema – que ja generaria un increment d’uns 900 milions – ? Caldria contemplar aquesta possibilitat si algú fos capaç de resistir la pressió. Alhora que, lentament però de forma segura, intentem recuperar la credibilitat perduda que tanta falta ens fa.