Fa pocs dies que Pasqual Maragall va presentar el seu llibre ‘Oda Inacabada’ en el que relata les seves principals vivències a primera línia de la política catalana. Em fan un fàstic extrem aquestes exhibicions pornogràfiques d’hipocresia hipnòtica i esquizofrència a que estem tant acostumats els catalans. Potser és propi no dels catalans, sinó de tota la condició humana. Però hem d’admetre que els catalans ho fem amb un posat jesuïtic que encara em crispa més perquè es disferessa d’un suposat seny respectuós. Podeu deduïr doncs que la meva entrada no és tant de l’acte de presentació en si, sinó del comentari que en fa avui a ‘LA VANGUARDIA’ en Toni Soler.

El qui pel meu gust és un dels analistes més ponderats de la política catalana ens diu ‘Maragall és un creient, un optimista o, com diuen els joves, un motivat‘. Em sembla una forma molt encertada de definir Pasqual Maragall. No era un polític ni molt menys perfecte. Ni va ser un fantàstic President. Qui tingué la sort de viure de prop el primer Tripartit sap de què estic parlant: el Dragon Khan fou una metàfora molt ajustada a la realitat. El que passa és que tot i patir els ensurts que semblaven intrínsecs a aquell Govern teníem la impressió que estàvem avançant cap a algun lloc. Com deia Alfred A. Montapert i recorda Salvador Garcia al seu bloc: ‘Do not confuse motion and progress. A rocking horse keep moving, but does not make any progress’.

I part del mèrit de tenir la sensació d’estar avançant cap alguna cosa, encara que el final fos decepcionant, la debem a Pasqual Maragall. Maragall fou president del país, a la seva manera i segons el seu criteri i el de ningú més. Això fou el que el va fer únic, diferent, ser respectat, odiat i ‘assassinat políticament’. Molts creuen, probablement amb part de raó, que fou un comportament irresponsable. Jo també crec que és el comportament d’algú que creu profundament en uns ideals i que hi ha compromès la vida. Potser no hi estarem d’acord ni ens agradarà la seva manera de fer, però és el que l’ha convertit en icona i d’on treia la seva capacitat de lideratge. De vegades cal lluitar contra molins de vent per a que et segueixi un poble, perquè tothom necessita creure en alguna cosa. El protagonisme públic que encara tenen Maragall i Pujol diu poc a favor dels lideratges actuals, d’aquells qui no són capaços o no s’han atrevit a posar-se el país a l’esquena. Cadascú que ho faci a la seva manera, que és com ho van fer en el seu moment aquests dos monstres de la política.