El proper dilluns 6 d’octubre, si tot va bé, l’Assamblea Sectorial de Política Econòmica i Financera ratificarà el nou president proposat per l’Executiva Nacional, l’Alfons Garcia. Per tant, deixaré voluntàriament aquest càrrec que he tingut l’honor de representar durant els últims anys.

És una decisió meditada, però sobretot sentida. Tot i que em considero i em consideren una persona eminentment cerebral, els que més em coneixen saben que m’escolto molt més el meu cor del que pugui semblar a l’hora de prendre segons quines decisions. Quan dic que ‘ha estat un honor representar aquest càrrec’ no utilitzo un eufemisme, sinó que ho dic amb tot el sentiment. Sento una gran responsabilitat i il·lusió barrejades quan amb els meus 26 anys m’escullen President d’una sectorial en la qual crec que el partit pot crear tant discurs i fer tanta feina. Em sento tremendament afortunat quan puc participar en primera línia de trinxera – encara que només sigui escollint la munició com diria en Josep Huguet – del pacte de l’Estatut al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 proposant, amb l’ajuda de l’Elisenda Paluzie, una esmena per desencallar l’acord sobre el títol de finançament entre CiU i PSC (encara que després no servís de gran cosa vist com va anar tot plegat…). Sóc l’home més feliç del món quan puc ajudar a l’actual President del meu partit, Joan Puigcercós, a construir el discurs econòmic al Congrés dels Diputats i participar -encara que sigui des de Barcelona i amb incursions puntuals a la Plaza de Oriente en la que em vaig enamorar de la Maria – en aquell ambient irrepetible de l’Esquerra dels 8 diputats a Madrid i conèixer dues de les persones amb el cor més gran del partit, encara que sovint se les linxi i se’ls hi atribueixin tots els mals: Joan Puig i Joan Tardà. La política, senyors, també és sentiment. O, sobretot, és sentiment: totes aquestes persones que he anomenat, entre d’altres, m’ho han ensenyat.
Pot sonar a despedida però no ho és. Simplement sento que cal passar pàgina, a banda de la necessitat de dedicar tots els meus esforços dels pròxims mesos en el projecte d’ACC1Ó, un embaràs massa treballat com per a que ara la llevadora tingui altres distraccions a l’hora del part. Pot sonar ridícul, però és una veu dins meu la que em diu que ara no és el moment de continuar assumint aquesta responsabilitat. Continuaré col·laborant òbviament amb la sectorial i el partit amb tot el que pugui i faci falta però ara des d’una altra perspectiva. Estic segur que l’Alfons farà molt bona feina: coneix perfectament el partit i el seu discurs econòmic, entre altres coses perquè ell n’és un dels principals artífexs. Com deia aquell: ‘tot està per fer i tot és possible!’