El passat dilluns 16 de desembre vàrem presentar l’acord sobre ingressos dels pressupostos de la Generalitat amb En Comú Podem per als pressupostos de 2020, amb consensos en matèries com la reforma del tram autonòmic de l’IRPF, la reforma de l’impost de successions i la creació d’impostos mediambientals.

Davant els tres grans reptes als que s’enfronten les societats actuals, com són la manca de finançament dels serveis públics, la creixent desigualtat econòmica i els greus problemes mediambientals, la política fiscal és una de les eines que té la Generalitat per fer-hi front. Probablement no la més efectiva, tenint en compte les limitacions normatives, tècniques o econòmiques.

En aquest seguit de posts sobre les “Mesures fiscals pel 2020” m’agradaria explicar el detall de les mesures incloses en l’acord i com aquestes s’han proposat amb la intenció d’aconseguir els seus objectius – no únicament recaptatoris – amb la mínima distorsió possible. D’entrada, pel que fa a l’abast de l’acord amb efectes per l’exercici 2020, aquest afecta a figures tributàries ja existents (IRPF, impost sobre successions, impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, impost sobre estades en establiments turístics, impost sobre habitatges buits i impost sobre begudes ensucrades envasades), i també suposa la creació d’un nou tribut: l’impost sobre instal·lacions que incideixen en el medi ambient. Al conjunt d’aquestes mesures, cal afegir que per al 2020 es podrà disposar per primera vegada dels ingressos derivats de l’impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica.

En primer lloc cal fer dues consideracions de context com ja vaig avançar en un fil de tuiter: la primera, és que la capacitat d’avançar cap a un sistema fiscal més just per part del govern és limitada. Tenim capacitat normativa àmplia sobre només un 15 per cent dels ingressos (aproximadament, en funció de l’exercici). La segona és que la major part del nostre finançament ve condicionat per un sistema que ens discrimina sistemàticament: paguem gairebé un 20% més i rebem recursos per sota de la mitjana! Però aquestes mesures que hem decidit emprendre també són una qüestió de prioritats. Fins i tot quan tenim poques eines i condicions adverses. Potser precisament en aquestes circumstàncies les prioritats polítiques són més importants.

Canvis en l’IRPF

Entrant al detall de les mesures que conformen l’acord, en aquest post em centraré en l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i en els propers aniré desgranant les mesures en relació a altres impostos en base a les dades treballades per part de la secretaria d’Hisenda del Govern de la Generalitat. El titular de les mesures acordades sobre aquest impost seria que la càrrega fiscal es redueix per als contribuents amb menor nivell de renda i augmenta per als que tenen una renda més elevada. En concret el que es fa és adequar el mínim personal a la capacitat de compra real de Catalunya i reequilibrar els trams superiors de l’escala impositiva per aconseguir més progressivitat.

En relació a l’adequació del mínim personal a la capacitat de compra real de Catalunya, per als contribuents amb una base liquidable total igual o inferior a 12.450 €, el mínim puja de 5.550 € a 6.105 €. D’aquesta manera es redueix el tipus mig efectiu per al tram més baix de renda sense haver d’abaixar el tipus marginal, mesura que hagués suposat una gran pèrdua de recaptació. El balanç d’aquesta mesura és que té un impacte pressupostari estimat de pèrdua de 12,4 M€ anuals i que beneficia a 205.042 contribuents.

Un dels avantatges d’aquesta mesura és que per a les persones amb menor nivell de renda, incrementar-los-hi el mínim exempt els hi genera una menor càrrega fiscal que reduir el tipus marginal del primer tram on estant situats. Els hi és més avantatjosa. Per exemple, en el cas de contribuents amb un perfil de persona soltera sense fills (perfil que representa el 34,3% dels beneficiaris de la mesura), amb un salari net inferior als 14.250 euros els beneficia més l’increment del mínim exempt en un 10%, que rebaixar el tipus impositiu al 9,5%, tal i com es pot veure en el següent gràfic. Si es compara la quota autonòmica que incorpora l’increment del mínim exempt amb la quota estatal que té un tipus del 9,5% per als contribuents amb una base liquidable general de 12.450 euros s’observa que la quota íntegra autonòmica és inferior a l’estatal fins als 1.188 euros de salari net mensual (14.250 euros anuals). Aquest comportament es produeix en tots els perfils de contribuents beneficiaris de la mesura, inclús amb una major intensitat.

Pel que fa a la capacitat normativa, l’article 46 de la llei 22/2009 estableix que les CCAA podran assumir competències normatives sobre l’import del mínim personal i familiar aplicable per al càlcul del gravamen autonòmic. A aquests efectes, les CCAA podran establir increments o disminucions en les quanties corresponents al mínim del contribuent i als mínims per descendents, ascendents i discapacitat amb el límit del 10 por cent per a cada una de les quanties.

En el punt 2 d’aquest mateix article s’estableix que les CCAA no podran regular els conceptes ni les situacions personals i familiars compresos en cadascun dels mínims a què es refereixen els articles 57, 58, 59 i 60, ni les normes per a la seva aplicació previstes en l’article 61, de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. En aquest sentit, s’entén que la situació econòmica del contribuent no es pot considerar situació personal i, per tant, s’entén que la llei no limita a introduir condicionants en la línia proposada.

En relació al reequilibri dels trams superiors de l’escala impositiva per aconseguir més progressivitat, es divideix l’actual quart tram de la base general liquidable (que fins ara tributava a un 21,5%) en dos trams: un que va de 53.407,20 a 90.000 euros (que continua tributant al 21,5%) i un nou de 90.000 a 120.000 euros (que s’eleva al 23,5%). A més, el tipus per al tram que va de 120.000 a 175.000 euros puja fins al 24,5%. El tipus marginal màxim (de 175.000 € en endavant) es manté en el 25,5%. La tributació per trams queda així:

Aquesta mesura té un impacte pressupostari estimat de 31 M€ de major recaptació i només afecta a 52.393 contribuents, és a dir, l’1,5 per cent dels declarants. Per exemplificar-ho en un cas concret, un contribuent solter, sense fills i amb una renda del treball de 110.000 €, la quota líquida pujarà en 298 € (menys de 25 € més al mes); si la renda és de 160.000 €, l’augment de la quota serà de 949 € (menys de 80 € més al mes); i, si la renda és de 220.000 €, el contribuent pagarà 1.150 € més (uns 95 € més al mes).

Així doncs, podem concloure que aquestes mesures que hem implementat beneficien a un gran nombre de contribuents (205.042) que tenen una base liquidable igual o inferior a 12.450 €, en canvi, perjudica a l’1’5% dels contribuents (52.393) amb una base general liquidable superior a 90.000€. Tanmateix, com hem vist, l’afectació a aquests ingressos comença a ser significativa en valors absoluts (del voltant dels 1.000€ anuals) per aquelles rendes que oscil·len entre 160.000€ i els 220.000€ però cal destacar que està en consonància amb altres la pressió fiscal existent a territoris veïns com la Aragó o el País Valencià.

En cap cas són mesures que es puguin interpretar com a substitutives de la correcció dels greuges de l’Estat. Recordant les paraules que va dir el Vicepresident Pere Aragonès al Parlament el 18 de desembre, “qualsevol política en matèria d’ingressos no ha de fer oblidar la necessària reclamació a l’estat per acabar amb el dèficit fiscal, per exigir lleialtat institucional i per l’infrafinançament de polítiques específiques”. I aquí si que, independentment de quines siguin les diferències ideològiques i polítiques, ens hi hauríem de trobar tots.