Lliçons estatutàries

Sovint repassar la història no és només una bona manera de conèixer el perquè de les coses sinó que  és una manera a través de la qual en podem extreure moltes lliçons. Cada moment històric és diferent i singular però, en la mesura que som capaços d’establir certs paral·lelismes podem saber què és el que no ha acabat de funcionar i, per tant, evitar ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. En aquest sentit, el procés d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és tan recent que crec ens ofereix un magnífic banc d’experiències del qual en podem extreure tres lliçons principals.

1. Catalunya no pot reformar Espanya o Espanya no es vol deixar reformar des de Catalunya. L’Estatut d’Autonomia fou potser l’últim intent en el qual Catalunya intentà provocar un canvi en el model d’Estat per tal d’encaixar el que llavors eren les aspiracions i necessitats expressades per part d’una àmplia majoria dels catalans en aquell Estatut d’Autonomia aprovat a finals de setembre del 2005. La reforma del model de finançament o la descentralització competencial era una proposta unilateral de Catalunya per sortir d’una incomoditat que no era percebuda com a pròpia per part de l’Estat Espanyol. La reforma de l’Estatut fou percebuda com un intent de modificar el model polític de l’Estat per la porta de servei, des d’una de les seves cantonades. Cal que no oblidem que fou així durant un govern socialista, els mateixos que ara diuen que volen “federalitzar Espanya“. Quina és la raó per la qual hauria de funcionar uns anys després? El problema bàsic és polític i no només persisteix sinó que fins i tot s’ha aguditzat: ni es perceben les mateixes realitats polítiques (veure el tweet de Lluís Orriols: “El grado de descentralización ideal de los catalanes es casi el status quo percibido en Madrid”) ni és possible trobar un mínim comú denominador d’objectius polítics (veure el tweet on mostro el mapa del suport a la involució autonòmica per CCAA a partir dels resultats de l’enquesta del CIS). En resum, quin sentit té voler federar-nos amb un Estat que no ho vol?

2. La unanimitat i l’ampli consens té un valor relatiu, mai absolut. Ampliar els consensos et garanteix majories més àmplies però 1) no et garanteix que aquestes siguin perdurables ni sostenibles i, per altra banda 2) el camí per assolir amplis consensos ens pot portar a una dilació inútil i possible paràlisi. A la nit del 30 de setembre del 2005 es desfermà una gran eufòria al Parlament de Catalunya. S’havia aconseguit el que feia pocs mesos semblava impossible: tots els grups parlamentaris, a excepció del Partit Popular de Catalunya, donaren suport al mateix text de reforma de l’Estat d’Autonomia de Catalunya. Molts catalans interpretàrem aquest acord com a símbol d’una unitat infranquejable, que donava la màxima força i sentit a les nostre reivindicacions. Mesos més tard foren els dos principals partits del Parlament de Catalunya que trencaren aquest consens: uns autoesmenant-se a través del PSOE i els altres arribant a un pacte que acabava de dinamitar la unitat assolida l’any anterior. Vol dir això que els consensos no tenen cap valor? Tampoc crec que sigui aquesta la lliçó que n’hem d’extreure. El que potser n’hauríem d’aprendre és que no tots els consensos són iguals: n’hi ha de més sòlids i d’altres més fràgils, poc sostenibles. En la mesura que les nostres forces – com les de tothom – són finites, potser valdria la pena que no en gastéssim gaires bastint consensos que llueixen a curt termini però que es desfan en qüestió de setmanes o mesos.

3. Els catalans – com tothom – volem decidir de veritat! No hi ha res que incentivi més la participació a un referèndum/consulta que aquesta compleixi dos requisits: 1) que sigui clara en la seva formulació, i  2) que sigui transcendent i que afecti a la vida futura dels potencials votants. En aquest setntit, el referèndum que se celebrà el 18 de juny del 2006 no complia cap d’aquests dos requisits. Molts catalans no sabien exactament què estaven votant: l’Estatut que havia aprovat el Parlament feia un any? L’acord del President Mas amb Zapatero? un lleu guany competencial? Per altra banda, tothom tenia la impressió que era un canvi prou lleu per a que fos molt poc perceptible a la nostra vida quotidiana. I aquest fet si que generà frustració: per aquest canvi els nostres representants polítics havien estat dedicant bona part de la seva energia en els últims dos anys? El resultat fou un referèndum en el que participaren menys de 2’6 milions de catalans: el que equival a menys de la meitat del cos electoral. Si el que volem és evitar que això és repeteixi, potser millor que siguem clars i que tinguem la certesa que efectivament estem decidint un aspecte rellevant del nostre futur com a ciutadans.