Aquest cap de setmana coincideixen dos esdeveniments que mostren la complexitat del nostre país en temes identitaris i de sentiment de pertinença. Ahir es manifestaren més d’1 milió de persones reivindicant l’autodeterminació del poble català – Som una nació, nosaltres decidim -, la major part dels quals favorables a iniciar un procés desacomplexat d’independència.

Avui mateix, moltes catalanes i catalans estaran vibrant amb ‘la Roja’, desitjant que guanyi el Mundial de Sudàfrica. Ramon de España ens deia fa pocs dies que amb la selecció de futbol molts han fet ‘sortir de l’armari’ la seva espanyolitat a Catalunya, la que ell anomena la ‘Cataluna real’. Es pot argumentar que la raó és que hi ha molts jugadors del Barça o que aquesta selecció és més ‘simpàtica’, però el cert és que molts catalans se senten espanyols sense cap tipus de complexe. I sinó només cal fer un cop d’ull a les enquestes del CEO.

Com hem d’interpretar aquesta dualitat? Una creixent polarització de la societat catalana o un comportament esquizofrènic? El cert és que una gran part de catalans conviuen de manera més o menys natural amb un doble sentiment de pertinença. Com a exemple, sense grans profunditats analítiques però molt il·lustratiu, la columna de Martina Klein d’ahir a LVG.

En tot cas, i sense necessitat de comparar xifres per veure què genera el suport més majoritari, si que crec que en podem extreure algunes consideracions d’interès:

1. Potser seria equivocat dir que el sentiment identitari a Catalunya s’està polaritzant. Però si que el catalanisme està decantant-se cap a un independentisme desacomplexat com a alternativa realista i allunyada de la mera utopia. Els posicionaments ‘tebis’ són més insostenibles que ho eren fa 5 anys.

2. Aquest creixent moviment independentista creixent necessita referents polítics clars, creïbles i generosos. Clars en el compromís amb la via autodeterminista. Creïbles per a poder donar resposta als compromisos adquirits amb la ciutadania. I generosos per a poder primar les estratègies de país al tacticisme de partit. Crec que molta gent també demanava això ahir. Crec fermament que Esquerra presenta les millors capacitats per a liderar aquesta nova manera de fer política.

3. I si volem que el projecte d’una Catalunya independent sigui realment majoritari hem de guanyar-nos nous suports i complicitats: no presentar-lo com a incompatible amb un sentiment d’identitat espanyol (o d’altres). I això no passa per ser més moderats en plantejaments. Simplement passa per reforçar un misssatge inclusiu, de Catalunya com a projecte de futur on hi càpiga tothom – parli la llengua que parli, tinguin vinculacions familiars i sentimentals amb Màlaga, Ponferrada o Cali -.