Ahir divendres, tal com anunciava el diari Expansión, el Ministeri d’Hisenda ha creat un impost estatal sobre dipòsits bancaris a tipus zero. Això significa que, tenint en compte que no generarà cap ingrés adicional, ho fa amb l’únic propòsit d’impossibilitar que aquest recurs fiscal sigui emprat per altres CCAA. Hi ha diversos detalls sobre el procediment que ha utilitzat per a la tramitació d’aquest nou impost que són, com  a mínim, reveladors.

En primer lloc, sorprenentment, la proposta d’impost s’ha vehiculat a través d’una esmena del Grup Parlamentari del Partit Popular a la Llei de mesures tributàries que s’està discutint al Senat – concretament a través de la emmienda número 169 de adición (capítulo nuevo) -. No és una mica estrany que una mesura d’aquest tipus impulsada pel Govern espanyol s’hagi d’introduir d’aquesta manera tan indirecta? Tot i que no domino prou la tècnica de tramitació parlamentària, em sembla que hi ha dos possibles motius: o bé es pretenia que aquesta mesura passés inadvertida o bé era una de les maneres més ràpides per a ser aprovada i entrar en vigor. En qualsevol cas, em sembla una tramitació anòmala i, sobretot, molt poc transparent. Val la pena recordar que aquell mateix dia el Consell de Ministres acordava mesures tan importants com ‘la adquisición  de dos helicópteros SH60-F excedentarios de la armada de Estados Unidos’.

Cal dir que el passat 22 de novembre el Tribunal Constitucional va desestimar el recurs d’inconstitucionalitat interposat fa més de deu anys pel President del Govern espanyol contra el mateix tipus d’impost establert per la Junta d’Extremadura. Aquesta declaració de constitucionalitat no és tan important per les CCAA que ja aplicaven aquest impost sobre dipòsits bancaris – Extremadura i Andalusia que, segons l’esmena del PP, seran compensades per la pèrdua d’ingressos per a compensar ‘l’usurpació de l’espai fiscal’ per part de l’Administració Central a les CCAA – sinó per aquelles CCAA que tenien previst aplicar-ho en breu. Quines?

Casualment aquesta esmena d’addició s’introdueix en un moment on l’escenari polític a Catalunya fa que sigui força probable que Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) puguin arribar a un acord per aprovar uns pressupostos pels 2013. I resulta que la proposta d’impost sobre dipòsits bancaris era una de les principals propostes i condicions que ERC, a través del seu diputat Pere Aragonès, va posar sobre la taula per tal de donar suport als Pressupostos de la Generalitat per l’any 2012. Com tots sabem aquesta mesura, que s’estimava capaç de generar més de 500 milions d’euros anuals, no va ser acceptada i es va comptar finalment amb l’abstenció i el suport implícit del Partit Popular per aprovar els comptes de la Generalitat.

Tot plegat ens fa pensar que no es tracta simplement d’una concatenació de casualitats. És una mostra de la batalla fiscal i de deslleialtats institucionals explícites que fa temps que ha iniciat l’Estat, que ja ni s’esforça a semblar conciliador o negociador. També és una mostra de com l’Estat s’alia amb l’immobilisme i és un soci força barat de tots els qui no volen que res canvïi.  Una mostra, per tant, de com l’Estat també és un fre no només pel nostre procés d’autodeterminació sinó per a impulsar models alternatius per sortir-nos d’aquesta crisi. Convé que ho recordi, també, l’esquerra més alternativa i apàtrida.

Etiquetes: