Avui he assistit a l’acte oficial de restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch que foren enderrocades pel dictador Primo de Rivera el 1928. Una restitució que ha estat possible gràcies a la incansable feina de la Xarxa cívica d’entitats cíviques i culturals dels PPCC durant nou anys, així com el suport de partits polítics com Esquerra. Ha estat un acte emotiu i carregat de simbolisme: la restitució de les quatre columnes no només repara un greuge històric sinó que també recupera un símbol de la catalanitat de vocació més universal i amb projecció de futur.
A l’acte d’avui m’han vingut algunes coses al cap. En primer lloc que, més enllà de l’alegria i satisfacció col·lectiva, és realment és que les victòries tenen molts pares i les derrotes són orfes. Per altra banda, també m’ha fet pensar en la importància social dels símbols. Una importància que no sé fins a quin punt ha estat sempre prou ben ponderada. Un dels vicis de la pseudomodernitat – especialment present entre els qui ens considerem progressistes o d’esquerres – és menystenir la importància dels fets simbòlics. He de dir que cada vegada em molesta més sentir expressions del tipus ‘el que importa és el fons, no la forma‘.

La diferenciació entre ‘fons i forma’ ja parteix de referents filosòfics com Plató o Aristòtil. A grans trets – que em perdonin els filòsofs – Plató emfatitzava la importància dels fons respecte les formes (el mite de la caverna n’és una bona mostra). Aristòtil ens deia que la forma no es podia separar del fons i viceversa. Què voleu que us digui, però jo sóc més aristotèlic! D’acord que no ens podem quedar en símbols ni formes buides, però si no som capaços d’expressar la millor de les intencions o dels sentiments col·lectius a través de formes i símbols adequats practicament és com si no existissin! Potser bona part de l’esquerra té tradicions més platòniques, però faríem bé de no descuidar la importància dels símbols i, sobretot, de no avergonyir-nos tant sovint d’expressar públicament el que som i el que volem ser!