Avui he arribat de la feina tard. No més tard del que és habitual, però si més relaxat, potser pel cansament i pel fet que cada dia el temps estival et convida a prendre’t la feina d’una altra manera per molt que alguns ens hi encaparrem a no veure-ho.

Abans d’entrar a casa he vist un grup de noies joves, d’uns 18 anys, una mica ‘xoles’ com anomenariem de forma políticament incorrecte. He caçat una conversa al vol on una d’elles vociferava en veu alta que ‘pasaba de comprarse un coche con lo que costaba llenar el depósito’ i una altra responia que ‘pues lo prefiero antes de tener que ir en estos trenes de mierda’.

He estat a punt de preguntar-los-hi si sabien quines esmenes parcials s’havien aprovat al Congrés d’Esquerra, però he pensat que probablement ja em podia imaginar la resposta i em podia estalviar la pregunta. El més trist és que alguns dels temes que s’hi tractaven afectaven al seu dia a dia, encara que potser no a curt termini ni tots de forma directa.

No sé si molta gent del meu partit pensa que a aquestes noies els pot interessar el que discutim. O el ‘com’ ho discutim. A mi si, i un cop passades aquestes èpoques més mogudes, confesso que, amb tots els respectes, m’aborreix fins a límits insospitats saber quins han estats els últims moviments del Sr Carretero o si hi ha una possibilitat d’aliança entre els d’EI amb els oficialistes de Reus.

Potser sóc un il·lús, però em motiva molt més pensar com ho hem de fer perquè a les pròximes eleccions, les Sheiles, les Jessiques i les Juanis puguin arribar a plantejar-se votar un partit com Esquerra. Són catalanes i veïnes meves. Perquè hauria de ser impossible ? Perquè no podem sortir de la nostra petita gran bombolla ?