Ahir divendres vam presentar amb l’Elisenda Paluzie i en Daniel Tirado l’estudi ‘Dimensió dels estats i comportament econòmic a la Unió Europea’ en el marc de la jornada organitzada per la Fundació Josep Irla ‘Nacions mitjanes, crisis petites‘. L’estudi contrasta les tesis dels economistes Alberto Alesina i Enrico Spolaore, segons les quals els estats petits presenten una avantatge competitiva sobre els estats nació de gran dimensió en termes de creixement econòmic, per a la Unió Europea dels 27 entre els anys 2002 i el 2010. Els resultats confirmen aquestes tesis, que són fins i tot consistents aplicats en models de convergència econòmica neoclàssics. És a dir, fins i tot a través de les teories de creixement estàndard, la dimensió reduïda dels estats continua essent un factor significativament positiu a l’hora de determinar la taxa mitjana de creixement del PIB durant la última dècada a la Unió Europea.

Què vol dir això? Doncs simplement que continuar essent espanyols té un alt cost d’oportunitat en termes de creixement i benestar.  És a dir, que continuar formant part de l’Estat Espanyol significa renunciar a unes majors cotes de benestar que probablement assoliríem si disposéssim d’un Estat propi. El concepte de cost d’oportunitat és un concepte molt utilitzat pels economistes. En definitiva, és un concepte que pretén evidenciar que ‘no fer res‘ també té un cost: el cost de renunciar a alternatives que resulten manifestament millors. Aquest és un concepte que tothom hauria de tenir ben present en èpoques tant convulses com en les que estem: ser conservador, en el sentit més original del terme, també comporta assumir certes responsabilitats. La responsabilitat de condemnar-nos al destí al que ens porta la inèrcia. Des del punt de vista nacional, i sense exagerar gens ni mica, a perpetuar molt més del que seria necessari l’actual recessió econòmica i el patiment dels nostres conciutadans.

Avui s’estan manifestant moltes persones arreu del país, molts a Barcelona. Molts d’ells són joves que, com nosaltres, reclamem el dret legítim poder construir-nos el nostre propi futur. En definitiva, també estan reclamant el seu dret a decidir, en el sentit que defensa el company Jaume López. Hem d’entendre, i hem d’esforçar-nos a fer entendre, que es tracta de la mateixa lluita. Potser molts encara no ho veuen. Potser alguns pensen que, fins i tot, poden ser lluites que persegueixen finalitats diferents. Però, en el fons, la llibertat d’un poble només pot ser plena si és la que fa possible que tots els seus ciutadans siguin lliures per a poder decidir, i a la vegada disposin de les oportunitats per a poder construir el seu propi futur. I aquest, sense cap mena de dubte, no és el futur que ens ofereix Espanya. I estic content que, amb o sense l’ajuda d’estudis com el que vam presentar ahir, cada vegada siguem més els que ho veiem de la mateixa manera al nostre país.

Etiquetes: