Ahir el Bundestag (el parlament alemany) ha aprovat el tercer rescat a Grècia per valor de 86.000 milions d’euros. En la mesura que Alemanya aporta més d’una quarta part d’aquesta quantitat i que ha estat aprovat també pel Parlament grec i l’Eurogrup, el rescat es pot donar per fet. L’acord no ha estat gens senzill i ha generat tensions tant per la banda dels creditors europeus com dels creditors grecs. Bona part de la CDU de la cancellera Merkel o l’oposició del govern holandès s’hi han mostrat clarament contraris al no presentar prous garanties. Per altra banda, el debat sobre el tercer rescat al parlament grec també ha generat fortes tensions a Syriza, d’on ha nascut un moviment antiausteritat contrari també al rescat. El mateix ex ministre de finances grec Yanis Varoufakis analitza molt criticament la major part dels termes del rescat establerts al Memorandum of Understanding.

De fet, la principal controvèrsia que ha generat aquest tercer rescat grec es deu al xoc de legitimitats entre dos compromisos contraposats: per una banda, el que ha assumit el govern grec davant dels seus ciutadans i, per l’altra, els que ha assumit davant dels seus creditors. Si bé és cert que l’aprovació dels termes del rescat per part del conjunt de cambres parlamentàries legitima formalment aquest nou mandat, hi ha contradiccions flagrants entre els compromisos electorals assumits per Syriza i alguns dels termes d’aquest rescat. L’exemple més evident, probablement, és la recent adjudicació de la gestió dels 14 principals aeroports grecs que el govern d’Alexis Tsipras va aturar a l’arribar al govern. És sorprenent veure com d’aquestes contradiccions se’n desprenen lectures polítiques tan dispars: per la dreta més conservadora són una font de frustració popular derivada del triomf del populisme – veure, per exemple, les declaracions del Ministre De Guindos al Congrés dels Diputats – i per l’extrema esquerra són fruit de la claudicació als interessos de la banca i dels grans capitals.

Podria ser que amdues interpretacions expliquin part de la mateixa història? El cert és que pocs electors són conscients ni se senten corresponsables dels compromisos financers adquirits pels seus respectius estats. Però a la vegada aquests compromisos limiten la capacitat de complir altres compromisos electorals i condicionen la seva qualitat de vida. Els compromisos electorals s’haurien de situar sempre dins del terreny d’allò que és factible? O només haurien de limitar-se per allò que és simplement desitjable pel conjunt de la societat? Ben mirat, hauríem de plantejar-nos si no és igualment empobridor prometre fites que se saben impossibles com limitar-se a gestionar un status quo polític i econòmic que ha generat tants desequilibris i tanta insatisfacció per bona part de la població. I és probablement entre aquests dos extrems on hi trobarem el sentit de fer política útil avui per transformar una realitat que no ens agrada.

I a Catalunya, a mesura que la pre-campanya va guanyant terreny a les vacances que per molts ja s’acaben, el debat polític que genera el tercer rescat grec es barreja – de forma força confusa – amb el debat electoral sobre el nostre futur polític. Quins elements de reflexió política ens aporta el tercer rescat grec i fins a quin punt són traslladables a la política catalana? Al meu parer en són dos de molt importants tot i que aparentment contradictoris:

1. La condició d’estat membre de la UE a Grècia li ha permès, a partir d’un canvi de govern, de plantejar una sortida alternativa a la crisi que no només és vàlida per Grècia sinó que també és extrapolable al conjunt de països de la Unió. Només cal veure aquest post de Yanis Varoufakis sobre possibles vies per reestructurar el deute públic per veure que hi alternatives factibles i possilblement més intel·ligents. Recordem que en aquest debat europeu els catalans ni hi som ni se’ns hi espera.

2. Per altra banda, el tercer rescat grec ens demostra que la condició d’estat no garanteix l’exercici de la plena sobirania. I en aquest sentit cal ser honestos i reconèixer que la sobirania no només te la guanyes amb les polítiques que dus a terme sinó que també està condicionada pel teu marge de maniobra financer. El deute públic grec representa actualment segons les dades de l’OCDE el 178,2% del seu PIB: en el supòsit més desfavorable de repartiment del deute espanyol, la Catalunya independent no arribaria ni a la meitat d’aquesta xifra. Estudis recents demostren, de fet, que la qualificació del seu deute seria notablement millor que la del deute públic espanyol (i la del grec!). Probablement, el nostre repte més complicat serà convèncer a la UE que l’Estat Espanyol sense Catalunya continurà sent un creditor solvent…

El mirall grec no és gaire d’aclaridor. És certament confús. Grècia no és comparable a Catalunya, ni tampoc a Espanya. Però ens mostra com des d’una situació econòmica molt més complicada que la catalana han pogut plantejar alternatives econòmiques no només pel seu país sinó pel conjunt d’Europa. I és que l’exercici de la nostra sobirania l’iniciarem construint un nou país però necessàriament l’haurem de continuar – de la mà del poble grec i de tants altres – construint una altra Europa.

Etiquetes: