La FOCIR – Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes – va organitzar ahir unes jornades sobre la projecció internacional de Catalunya. Hi van participar tres corresponsals europeus, els quals van ser crítics amb la manera com des de Catalunya expressem les nostres reivindicacions nacionals. Marta Lasalas ho anomena ‘complex de Calimero’. Un complex pel qual el catalnisme estaria marcat excessivament pel victimisme i la manca d’autocrítica. No és la primera vegada que apareix aquest tipus d’observacions des de les corresponsalies internacionals a Catalunya: El PUNT ja n’havia fet un parell de reportatges aquest estiu que m’havien cridat l’atenció.

És cert que el catalanisme ha tingut un comportament reactiu: s’ha assolit un nivell més gran de reivindicació i d’unitat en els moments en els que s’ha hagut de reaccionar davant d’una suposada amenaça externa. La última legislatura de José Maria Aznar en fou la prova més evident. De fet el papu del PP ha donat molts bons rendiments electorals a casa nostra. De ben segur que hi ha tingut una important influència el fet que bona part de la cultura política actual s’hagi forjat durant el període de resistència i candestinitat del franquisme i bona part de la transició.

Fa no gaires mesos que un company de feina em va dir que les percepcions, independentment que siguin justes o injustes, positives o negatives, existeixen. Podem argumentar que aquestes percepcions dels corresponsals internacionals són fruit de la intoxicació i la desinformació. I probablement no ens faltaria raó. Però penso que també ens seria útil analitzar quin relat – ara que està tant de moda i fa fins a tot ràbia aquesta expressió – fem de les nostres reivindicacions de cara a l’exterior.

Denunciar un greuge sense vincular-ho a una voluntat de ser presents al món, a un projecte de país ambiciós, no ens fa cap favor: ni a fora de Catalunya ni a dins. Perquè, per bé que algunes vegades ens pugui semblar còmode, la política de la lamentació s’associa amb la debilitat. I un projecte atractiu al món i per tots nosaltres mai pot permetre’s semblar un projecte dèbil. Mai ningú ha dit que construir un Estat propi sigui un projecte fàcil ni que no tingui adversaris ni detractors poderosos. Però com més subratllem les dificultats més fortes i més grans les estarem fent – als nostres ulls i als de fora -.