Ahir, posant en ordre els llibres de casa, em va caure a les mans un exemplar amb aquest títol: “Dibuixem la Barcelona del 2020. Treballs i conclusions de la Comissió de Prospectiva 2009/2010”. La publicació, de juny del 2010, és probablement un dels últims exercicis de prospectiva dels governs socialistes a l’Ajuntament i compta amb aportacions molt destacades del món econòmic, de la cultura, de la recerca del país. Una suma de talent per dibuixar què volem que sigui la Barcelona que gaudiran les futures generacions. Un repte de primer ordre si considerem – i que ningú se m’enfadi – que Barcelona, especialment la Gran Barcelona, és amb diferència el principal actiu polític i econòmic del país i el que condicionarà els nostres destins. Sembla obvi que aquest exercici de prospectiva no fou suficient per il·lusionar una ciutadania que al cap d’onze mesos donava una majoria simple – més àmplia que la de l’actual consistori – a l’equip de Xavier Trias. En aquells mateixos comcicis, la candidatura d’Unitat per Barcelona liderada per Jordi Portabella treia 33.593 vots que convertia en segon regidor a l’ex-president del Barça Joan Laporta. Llavors ens pensàvem – i m’hi incloc, perquè honestament m’ho vaig arribar a creure…o voler creure – que la gent premiaria la nostra aposta per la unitat de l’independentisme a la capital catalana. La memòria política recent és especialment útil en un entorn polític cada vegada més contaminat per post-veritats i on de vegades sembla que la comunicació política passa a ser més important que la política en si mateix.
La troballa d’aquest llibre, on n’estic segur que hi trobarem reflexions interessants i en bona part encara vàlides, no només m’ha ajudat a fer memòria de com ha canviat l’escenari polític dels últims anys sinó que també em fa plantejar quina és la Barcelona que volem construir. I m’espanta no saber respondre aquesta pregunta. Ada Colau es convertí en alcaldessa de la ciutat ara fa dos anys amb un 25 per cent dels vots, uns 2.000 vots més del que va treure Xavier Trias el 2011 amb la diferència que el 2015 hi hagué molta més participació. La participació pujà perquè s’entreveien possibilitats de canvi i perquè Ada Colau va saber capitalitzar de forma molt hàbil les ganes de la ciutadania de fer política d’una altra manera. L’esperança que despertava algú que venia de fer costat als desnonats des del carrer. I ho feu amb un discurs d’oposició nou, fresc, que posava en evidència les mancances dels diversos governs municipals quan no posaven al centre de les seves polítiques i la seva gestió el benestar de tots els barcelonins i barcelonines. Un discurs d’oposició perfecte que es va trobar governant l’Ajuntament al cap de pocs mesos. I és quan la seva gran fortalesa va passar a ser la seva gran debilitat: no se m’ha acut res més complicat que governar una de les principals ciutats del món amb mentalitat d’oposició.

Quan parlo de mentalitat d’oposició em refereixo a aquelles propostes polítiques que necessiten una contrapart per reafirmar-se (no és ni de bon tros la única, no ens enganyéssim). Un suposat enemic que justifiqui la seva raó de ser. I és precisament aquesta dinàmica la que ha portat l’Ajuntament a fer declaracions força controvertides sobre el principal Congrés que acull la ciutat (Mobile World Congress) o sobre el paper del turisme, per exemple. El gran repte de l’actual govern municipal és saber convertir aquest legítim (i crec que necessari) discurs i voluntat de transformació social i urbana en una gestió més efectiva i menys efectista. No podem aprofitar el Mobile, per exemple, fomentar un mercat d’aplicacions mòbils ciutadanes que donin un resposta veïnal de proximitat a reptes que tenim com el malbaratament alimentari o l’aïllament social no volgut per part de molts veïns o veïnes? Són experiències que ja existeixen: costaria tant alinear esforços i canalitzar aquest potencial d’innovació social? O és més efectiu promoure un congrés alternatiu com el Mobile Social Congress? És més efectiu des d’un punt de vista de comunicació política o de l’impacte final que té sobre la ciutat i els seus veïns? No em malinterpreteu, no qüestiono la necessitat de tenir una mirada alternativa del món. El que em pregunto és si estem aprofitant tota la força d’un congrés com el Mobile World Congress per respondre també a l’agenda social de la ciutat. Jo crec que no. I reflexions similars les podríem fer en el camp del turisme i en tants altres àmbits.

Barcelona no es pot contraposar a si mateixa, necessita ser un projecte d’equip on se sumin molts punts de vista, esforços i voluntats. Això és precisament el que la converteix en una de les ciutats més innovadores del món segons la consultora de referència internacional Nesta. No hi ha dues Barcelones, ni tres ni quatre ni cinc…n’hi ha tantes com persones hi vivim. Crear espais i co-crear polítiques que incorporin cada vegada més visions en un entorn en constant canvi. No és que Barcelona pugui ser una ciutat global – oberta al món, a totes les cultures però també a les inversions estrangeres i el turisme – i a la vegada estar al servei dels seus ciutadans, és que no es pot entendre una cosa sense l’altre. Si no som capaços de fugir d’aquest reduccionisme maniqueu hi perdrem tots ja que estarem empobrint el que ha fet gran aquesta ciutat. I de poc o res serveix culpar a l’actual govern municipal si no ens en sortim, ja que la responsabilitat també serà nostra. D’aquells que no hàgim estat capaços de crear una alternativa que ho faci possible.

Etiquetes: