L’altre dia llegia un suggerent article de Toni Sala a la contraportada del PUNT que parlava sobre la gran dosi de desconfiança que generen els petits furs, probablement estimulats per l’actual situació de crisi econòmica. En concret, describia molt gràficament com un petit fur genera en els individus que el pateixen o el presencien una pèrdua d’innocència i d’augment de desconfiança sobre les persones que les envolten.

A mi em semblà una reflexió especialment interessant perquè em feu pensar en un aspecte de la crisi del qual mai se’n parla: obsessionats en les macrodades (si, ho dic jo, l’economista racional!) ens perdem allò que no es veu ni es pot comptabilitzar, que sovint és tant o més important. En situacions d’escassetat econòmica la generositat també esdevé un bé més preuat i autèntic perquè, valgui la redundància, encara és més escàs.

Recordo precisament aquest article que he llegit aquest últim cap de setmana potser perquè avui arribo al final del dia una mica trist. És un dia d’aquests que s’acumulen desafortunadament un seguit de fets que et fan tenir un dèficit considerable en la balança de generositat: actituds egoïstes i curtes de mira a la feina, desmesurada falta de tacte en persones que t’aprecies i sectarisme dins del teu partit. Tot plegat, encara que no ho vulguis, et deixa un pèl xafat. Com diu la meva parella, hauré d’anar endurint la pell si no vull patir tant…

Independentment del que m’ha passat avui, però, aquest particular dèficit de generositat i de confiança sembla que hagi acompanyat l’arribada de la crisi durant els últims mesos. Fent servir el mateix símil que utilitzava Carles Capdevila a l’AVUI fa uns dies, sembla com si l’escassetat de crèdit financer hagi vingut acompanyada d’una escassetat de crèdit ‘personal’. Potser és una impressió esbiaixada – per l’hora en la que escric o pels ambients en els que em moc – però sembla que la gent estigui cada vegada més predisposada a la desconfiança que a la generositat en pro d’un projecte col·lectiu. Com si, fruit d’una inseguretat personal que s’hagi apoderat de moltes ànimes, tothom anés mancat d’un ‘finançament emocional’ a la seva persona i no tingués res a invertir en els altres.

Per sort, sempre hi ha aquelles persones que en els pitjors moments t’ofereixen un somriure o, per molt desanimades que estiguin, mai et fallen. En concret, jo tinc la sort de viure amb l’FMI de la generositat, que és la Maria! Espero que m’aguanti el crèdit molts anys! De moment sembla que sóc solvent…