Aquest vespre ens hem reunit diferents membres de les sectorials ‘econòmiques’ del partit per parlar sobre la crisi i les seves possibles solucions. Ha estat un debat interessant, amb opinions diverses, però per sobre de tot me n’ha quedat al cap una: potser ens haurem de plantejar si estem vivint per sobre les nostres possibilitats.

Hi ha diversos indicadors que ens ho farien pensar: el nivell d’endeutament familiar – a nivell intern – o la sobrepressió sobre els recursos naturals com els aliments o els hidrocarburs a nivell global. Així com ja s’han plantejat moviments com l’slow food potser ens hauríem de plantejar l’slow growth (a través d’un concepte del foment del consum responsable). Hi ha qui diu que la felicitat no és res més que el rati d’expectatives que són satisfetes. Potser el problema del nostre sistema és que no parem d’ampliar expectatives i, al mateix temps, frustracions.

En fi, fugint d’un misticisme que m’és impropi, el cert és que tal com afirmen economistes de prestigi com Kenneth Rogoff (EL PAIS – NEGOCIOS, 13.07.08) la solució a la crisi no la trobarem alimentant artificialment la capacitat de consum (a través dels 400 euros, per exemple) ja que l’únic que fem és augmentar encara més l’escalada dels preus. Caldria una major coordinació internacional de les polítiques monetàries i fiscals. En definitiva, tendir cap a polítiques econòmiques adaptades a uns mercats cada vegada més globals.