Ens acostem cap als 100 dies del Govern de Convergència i d’Unió a la Generalitat de Catalunya. Sembla que aquesta mesura dels 100 dies és suficient per, si més no, veure quines són les tendències d’aquesta legislatura. Un Govern que ha d’afrontar severes restriccions pressupostàries davant d’un escenari de crisi econòmica que no sembla canviar a curt termini.
Seria demagògic i falaç atribuir la necessitat de restriccions pressupostàries a la voluntat d’aquest Govern. Com també ho seria artibuir-la a la irresponsabilitat o a la manca de mesures de contenció del Govern anterior. Ara bé, dit això, també és cert que ni hi ha una única manera d’aplicar reduccions pressupostàries, ni totes les mesures que està prenent el nou Govern tenen a veure amb aquesta necessitat de restriccions. Probablement on més es visualtiza que no hi ha una única manera d’aplicar la retallada és al camp de les polítiques socials. I com a mostra dos posicionaments que em semblen prou il·lustratius.

El primer d’ells el del Conseller Boi Ruiz, en el que ha defensat públicament el rol de les assegurances privades per tal de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari català. No sabem com es traduirà aquesta defensa – si a través d’impular la reintroducció de la deducció a l’IRPF per despesa sanitària privada o d’altres mesures – però el que podem assegurar és que no són posicionaments políticament neutrals ni fruits de la conjuntura. En primer lloc, el 24% de catalans que disposen d’una assegurança sanitària privada tenen una mitjana de renda força superior a la del conjunt de la població: cal tenir clar que qualsevol mesura de suport equivaldrà a una transferència a aquest segment de població. En segon lloc, tampoc està demostrat que el suport del Govern a aquestes asseguradores privades alleugereixin la pressió o demanda sobre el sistema públic de salut.

Una altra mesura altament simptomàtica és la creació de la nova Direcció General de Centres Concertats i Centres Privats a l’organigrama del Departament d’Ensenyament. Potser sóc excessivament ingenu però crec que la gestió dels centres educatius concertats hauria de seguir una línia més pròxima a la dels centres públics que amb la dels centres privats. Més que res per un petit detall: que estan finançats amb recursos públics que paguem entre tots i que són – recordem-ho – més escassos que mai.

Malauradament ens trobem en un moment on la conjuntura econòmica i política no deixa espai per a fer una lectura crítica no demagògica d’aquestes i altres mesures que semblen voler fer passar bou per bèstia grossa. Esperem que el temps i el sentit comú de la gent els permeti valorar-ho tot plegat en la seva justa mesura.

Etiquetes: