Aquest mes de juliol la Presidència italiana de la Unió Europea va demanar al prestigiós think-tank Bruegel un informe sobre les avantatges i inconvenients d’implementar un subsidi d’atur europeu (European unemployment insurance – EUI). Em sembla un tema molt rellevant ja que uneix tres dels grans reptes que enforntem com a economia i com a societat: 1) atacar amb noves eines el problema de l’atur estructural i de llarga durada, 2) la reforma estructural (i no les polítiques de devaluació interna que hem viscut en els últims anys) del nostre mercat de treball i 3) el paper de la Unió Europea en la recuperació econòmica i definició d’un nou model de desenvolupament.
Actualment seria molt controvertit valorar fins a quin punt la Unió Europea disposa d’un mercat laboral comú. Després de més de 5 anys de l’esclat de la crisi financera les taxes d’atur no podrien ser més desiguals, tal i com es pot observar al mapa. El contrast entre l’Europa “perifèrica” amb taxes d’atur del 20% o superiors i l’Europa Central o nòrdica – amb taxes properes a la plena ocupació – posa de manifest que la pretesa lliure mobilitat de treballadors dels Acords de Schengen no existeix a la pràctica. O, si més no, no existeix prou com perquè es pugui considerar que formem part d’un mercat laboral comú. A la vegada, les rigideses percebudes al mercat de treball europeu no impedeixen una mobilitat laboral forçada a la perifèria. En el nostre cas, força dramàtica: tal i com estimava aquest mateix think-tank, l‘Estat Espanyol és el país amb una major pèrdua neta de treballadors qualificats durant l’últim exercici.
En aquest context, la proposta de subsidi d’atur europeu presenta un gran atractiu: avançar cap a unes polítiques d’activació laboral comunes i una major coordinació de les institucions laborals europees, fet que facilitaria els contractes que impliquessin certa mobilitat dins del territori europeu. Per altra banda, també suposaria introduir uns fluxos interterritorials no menyspreables basats en el principi de solidaritat entre els països amb menor i major taxa d’atur. Tot i que aquest principi és present al preàmbul i als articles 2 i 3 del Tractat de la Unió Europea, també és cert que la Unió sempre s’ha concebut com una unitat política fiscalment descentralitzada. La proposta en qüestió, per tant, suposaria avançar cap a l’Europa federal: una Europa amb una política d’ocupació pròpia – encara que sigui una política-marc – que acabaria sent determinant per a defenir el model de desenvolupament econòmic europeu. I és que, és gaire coherent voler avançar cap a l’Europa del Coneixement (Horizon 2020) sense abans haver-nos posat d’acord en el valor que li volem donar al treball? Jo crec que no.
No cal ser un gran coneixedor de les institucions europees per a saber que no serà fàcil que aquesta proposta prosperi. Tal i com apunta l’informe, la principal dificultat – com en el cas de la Unió Bancària Europea i en tots els projectes que impliquen fluxes interregionals – és el risc d’aparició de fenòmens de risc moral (Moral Hazard/Free Riding): els països amb una major taxa d’atur podrien comportar-se de manera oportunista o acomodatícia pel fet de saber que bona part dels seus subsidis d’atur fossin finançats per tercers països. La solució a aquest fenomen passa necessàriament per la delegació de competències estatals a les institucions de supervisió comunitària, una pràctica que no acostuma a ser fàcil. Però altra vegada caldria fer-nos la mateixa pregunta: és sostenbile o creïble una unió monetària que no sigui capaç de reforçar les seves polítiques comunes? Jo torno a creure que no. Potser mecanismes com els que s’han utilitzat per començar a implementar la Taxa sobre Transaccions Financeres (enhanced cooperation) poden ser bones maneres de poder fer petits passos cap a aquesta direcció.