Un cop la societat catalana (i l’espanyola) ha començat a entendre el significat d’una manifestació multitudinària del passat 11 de setembre, comencen a aparèixer les primeres reaccions. Per bona part dels espanyols, admetre que a Catalunya hi ha una voluntat majoritària que és favorable a la independència és un trauma patriòtic de difícil digestió. Xavier Sala-i-Martin, en la seva recent blocada ‘la Recerca de la Felicitat’, compara amb encert la reacció de bona part dels espanyols amb el comportament d’un marit possessiu davant d’una situació de divorci. I ara hem entrat ja en el que ell anomena la batalla psicològica: fomentar la por entre els catalans negativitzant al màxim efectes econòmics derivats de la independència. El futur d’alternatives mai preses és un terreny abonat per a cultivar la por. Tant se val que siguin arguments poc sòlids o poc contrastats: com que ningú pot afirmar amb seguretat absoluta què passarà, provar d’espantar és relativament fàcil. I encara ho és més intentar fer-ho amb els capitals: generar un clima d’inestabilitat associat a la independència és l’arma més poderosa que el Govern Espanyol ha començat a utilitzar de manera totalment irresponsable. Com apunta Enric Canela a la seva blocada, ‘ens toca donar confiança al capital (…) sense refredar les expectatives que els independentistes tenim‘. Ens cal, doncs, començar a explicar a empresaris, autònoms, treballadors…(a tothom) que la independència no només és econòmicament viable, sinó econòmicament desitjable per a les butxaques de tots. De raons i dades objectives ens en sobren: ara cal explicar-les i fer-les conèixer amb la seguretat que aporta el rigor als qui estem convençuts que tenim la raó. Com diu el professor de política econòmica Daniel Albalate a un article d’avui a l’Econòmic ‘Catalunya té tradició deliberativa com a nació democràtica i parlamentària i ha d’entomar el repte llançat pels arguments de la por, i ho ha de fer amb rigor i serenor‘. Començo amb deu dades – amb els corresponents enllaços a les fonts corresponents – doncs, amb la voluntat que n’arribin a ser més de 100…
DADA 1. Sovint en aquests debats s’obvia el cost d’oportunitat de continuar sent espanyols. Continuar sent espanyols surt car, molt car. Segons les últimes balances fiscals calculades pel Govern, cada català ha aportat més de 2.200 eur a fons perdut a Espanya cada any. És a dir, moltes famílies en plena crisi han de pagar una doble hipoteca: la del seu pis i la d’Espanya.

DADA 2. En bona part aquest dèficit fiscal està causat per un mal sistema de finançament, però també per una inversió de l’Estat a Catalunya notablement inferior al que ens correspondria per pes econòmic. Segons l’anàlisi recent de l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Vilallonga, la inversió pública liquidada a l’EURAM (eix mediterrani) ha estat la més petita entre les diferents comunitats de l’Estat Impedint, per exemple, que es desenvolupi el Corredor Mediterrani, que s’estima que generaria un creixement addicional del 3,86% del PIB al País Valencià i de l’1,94% a Catalunya segons l’estudi encarregat per l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE).

DADA 3. El dèficit fiscal també té una derivada en el balanç de Catalunya a la Seguretat Social. Segons la Balança Fiscal del Sistema de Seguretat Social Català amb l’Administració Central encarregada pel Cercle d’Estudis Sobiranistes a les professores Elisenda Paluzie i Guadalupe Souto en el període analitzat (2004-2007) gairebé el 15% de les cotitzacions no s’utilitzaren per pagar prestacions a Catalunya. Per tant, s’afirma que ‘així com un sistema de seguretat social català podria garantir-se des del primer moment per la seva naturalesa de repartiment, el valor mitjà de la pensió a Catalunya podria ésser significativament superior a l’actual si hom té en compte les dades aportades per aquest estudi. En aquest sentit, per exemple, per a l’any 2007, la pensió mitjana en un Sistema de Seguretat Social propi hagués pogut augmentar en 174,73 euros mensuals i 2.446,26 euros anuals‘.

DADA 4. Però…i si els espanyols s’enfaden? Si ens fan un boicot comercial com ho suportarien les empreses catalanes? Els professors Xavier Cuadras i Modest Guinjoan aborden aquesta pregunta al seu llibre ‘Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència’. Un exercici d’estimar els possibles diferents escenaris d’un hipotètic boicot comercial espanyol en cas de proclamar la independència en base a l’experiència internacional. Conclusions: ni en el pitjor dels escenaris possibles el cost d’un hipotètic boicot comercial – 40% de caiguda de les vendes a consumidor final espanyol i del 20% de les vendes a empreses espanyoles – la caiguda del PIB s’acostaria al perjudici que ens suposa anualment el dèficit fiscal (8,5% del PIB de mitjana anual en els últims anys).

DADA 5. Aquests resultats són la conseqüència de l’alt grau d’obertura comercial catalana, que ens fa menys depenents del mercat espanyol. Però és que resulta que l’actual crisi econòmica afebleix especialment la demanda interna espanyola i fa que encara ho siguem més. L’estudi de Cuadras i Guinjoan fou fet amb dades de la Taula Input-Output 2005, però actualment el grau de dependència és molt menor: segons dades recents d’ACC10, durant el primer trimestre de 2012 Catalunya ha venut més al món – un 54,4 % – que  a la resta de l’Estat espanyol – amb un 45,6% –.
DADA 6. I si ens ‘enfadéssim’ nosaltres? Una separació poc amistosa seria evidentment perjudicial per a Catalunya però sens dubte també ho seria per la resta d’Espanya. Tal i com mostren les dades del Projecte C-Interreg, Catalunya també és un dels principals compradors de la resta de territoris de l’Estat. Tindria sentit un ‘divorci’ traumàtic per cap de les parts? Oi que no?
DADA 7. Per altra banda, una de les altres observacions que venen des d’Espanya és que ens ‘deixaríem perdre’ el gran mercat espanyol i seriem un estat petit i massa dèbil. Aquesta visió la podríem titllar, com a mínim, d’anacrònica.  La creixent globalització dels mercats i l’alta correlació entre el creixement i l’activitat comercial, fa que la reduïda dimensió dels estats presenti més avantatges que costos actualment. Aquestes tesis, defensades pels prestigiosos professors Alberto Alesina i Enrico Spolaore, les contrastàrem amb els professors Elisenda Paluzie i Daniel Tirado avaluant per la Fundació Irla el comportament econòmic dels estats de la EU-27 durant els últims anys. Els resultats foren que els estats petits, ceteris paribus, se’n surten més bé!
DADA 8. Suposo que fou en part per aquestes tesis que Kenneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, afirmà fa poc més d’un any en una entrevista a la revista CAPITAL que ‘Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món’.
DADA 9. També se’ns diu que la independència de Catalunya comportaria la prèvia assumpció i el pagament de bona part del deute de l’Estat Espanyol. A l’hora de formular hipòtesis d’imputació, cal preguntar-se què ha originat aquest deute. Per tant, tindria sentit les hipòtesis formulades pel Centre Català de Negocis a una de les seves publicacions només hauríem d’assumir els deutes de l’Estat espanyol territorialitzables a Catalunya i la part proporcional del deute no territorialitzable. En conclusió, l’Estat català hauria d’assumir com a màxim 117.600 milions, el 19,6% dels 600.000 milions de deute públic que té l’administració central. I aplicar el mateix principi pel que fa a la segregació d’actius.
DADA 10. Un dels altres arguments espanyols per alimentar la por és la fugida de capitals i inversors estrangers en cas d’independència – per cert, aquesta fugida de capitals s’està produint actualment a Espanya -. La posició geoestratègica de Catalunya – centre de l’onzena megaregió més important del món – en la mesura que ens mantinguem dins del mercat europeu és un actiu al qual cap multinacional hi renunciarà. Ahir em van fer una pregunta: Creieu que INDITEX hagués decidit invertir aquest any 190 milions d’euros en un centre logístic a Catalunya si no pensés que és així ? Jo crec que no.
Etiquetes: